Transmetre seguretat, projectar la veu, defensar amb convicció arguments difícils de sostenir, saber escapolir-se de les preguntes difícils sense que es noti gaire… Bona part dels qui es dediquen a la política troben en les tècniques teatrals algunes eines que els poden ser útils per fer arribar el seu missatge, alhora que s’envolten d’actors i altres noms de la cultura per guanyar-se l’electorat. En temps de campanya, la política és tot un espectacle, i cal que els seus protagonistes donin bé en escena.
A La política i l’art d’actuar, el dramaturg Arthur Miller es pregunta: “¿Per qui votem, en realitat? Pel personatge segur de si mateix, que exhibeix una dignitat, una moralitat exemplar i un coratge a tota prova suficients per ser el nostre guia en cas de guerra o de depressió, o pel qui, senzillament, té prou traça per caracteritzar una imitació d’aquest tipus d’home, amb l’ajuda d’un assessor professional, un bon sastre d’executius, i tota la panòplia de mitjans tecnològics que es poden utilitzar actualment per ensinistrar un president?”. En un any farcit de conteses electorals al nostre país, el gran teatre de la política funciona a ple rendiment, amb escenificacions en forma de mítings i rituals d’enganxades de cartells, debats radiofònics i televisats, passejos per mercats i places amb petons a infants i abraçades a ancians, piulades a Twitter i publicacions a Facebook fetes per un redactor professional i fotografies de cartells retocades sense pudor.
Però com es preparen els actors-polítics per defensar el seu paper? Quines eines teatrals s’apliquen al món de la política? Qui es mou entre bastidors per garantir que l’espectacle mantingui un mínim d’interès entre el públic d’electors? Una de les persones que sap com es preparen els polítics per afrontar l’art de sortir a escena és Sandra Bravo, assessora de comunicació i dramaturga, especialista en la formació de portaveus i en l’estructuració de missatges, a més de redactora de discursos. A ella acudeixen polítics amb problemes de projecció de veu i de vocalització, amb dificultats per transmetre emoció i empatia, i, sobretot, amb pànic escènic.
Per ajudar algú a superar el pànic escènic, el primer que cal és temps, explica Bravo. Hi ha algú que és a la primera línia de la política que ha arribat a demanar els meus serveis dues setmanes abans d’iniciar una campanya electoral, i aleshores fem una mica tard per treballar amb garanties. Si disposa del temps necessari, Bravo intenta fer simulacres de debats o altres actes públics per ajudar a perdre la por. Si hi ha poc temps per treballar es poden usar recursos com col•locar un simple faristol al davant de la persona perquè se senti protegida, o bé fer-la parlar asseguda en comptes de dreta. Però l’ideal és treure obstacles i apropar el polític a la gent (en un format de TED Talk, per exemple). (más…)
Comentarios recientes